Tarracofrade

Des de 1507 s'anava fent una pelegrinació que sortia del Santuari de Santa Magdalena fins Sant Pere de Sescelades, i que es feia el divendres de quaresma. Aquesta església de Santa Magdalena es distingia en els cultes a la Passió i Mort de Crist a través de la Confraria de Santa Magdalena dels Hortelans.

Anys més endavant, es funda la Confraria de la Preciosa Sang del Nostre Senyor Jesucrist, formada pels esparters, amb la finalitat de "servir el viàtic i l'enterrament dels confrares, enterrar també els desemparats fent sufragis per les seves ànimes, acompanyar els condemnats a mort i assistir a les processons de plegàries amb el Sant Crist i un domàs". Hem d'assenyalar que estem en la societat gremial, i que per tant haurem de fer distinció entre confrares 'forçats', els del Gremi, i confrares de gràcia, procedents dels restants estaments socials de la ciutat.

La primera processó del Sant Enterrament organitzat per la confraria de La Sang data de 1550, essent destacable que, de manera diferent al que succeeix avui dia, es duia a terme el Dijous Sant.

Al llarg del segle XVII, les diferents epidèmies i guerres, especialment la dels Segadors, sumeixen a la confraria en un estat de penúria, malgrat la qual aconsegueix sobreviure i mantenir la processó del Dijous Sant. En aquest periode es funden uns quants gremis a la ciutat, incrementant la nòmina de confraries. Tendència que seguirà al llarg del segle XVIII, amb l'aparició de nous passos a la processó. Al llarg d'aquests dos segles, és freqüent veure a la processó als disciplinants, de sang, i als penitents, impromperis, essent a finals del XVIII quan es prohibeixen els primers.

Són temps difícils per a la confraria i, com a fruit del pleit entre confrares forçats i de gràcia, aquesta es divideix en dues provocant un cisma que derivarà en la creació de la Congregació de "La Sang". Així, emmig de pleits i concòrdies, entrem al segle XIX, que tindrà una altra efemèride destructiva per a les confraries i els gremis de Setmana Santa, la Guerra del Francès..

Comença el segle amb bastanta misèria i epidèmies, la ciutat passa de tenir 27.000 habitants a tenir-ne 10.000. La Guerra del Francès deixa les seves seqüeles en tots els estaments ciutadans i la processó no sortirà entre 1809 i 1815. El 1858 la processó del Sant Enterrament que se celebrava en Dijous, passa al Divendres Sant, i a més es dicten per part de l'Arquebisbe Costa i Borràs una sèrie de normes que configuraran definitivament la Setmana Santa dels nostres dies. Es prohibeix l'assistència de dones, se suprimeixen les figures bíbliques malgrat que es conserven els Armats, se suprimeixen els pregoners que anunciaven indulgències, a banda d'impedir l'assistència de nens menors de 7 anys.

A finals del segle, concretament durant el darrer terç, la situació política afavoreix la controvèrsia i durant els anys 1872 i 1876 es produeixen incidents durant la processó. El 1886 la processó defineix l'itinerari que ha arribat fins els nostres dies, accedient per primer cop a la Rambla Nova. Ha estat un segle de canvis i de renovació de confraries i gremis, així com de definició dels usos i costums de la nostra celebració. Tot està ja disposat per entrar al segle XX i assistir a la primera edat d'or de la Setmana Santa de Tarragona.

Amb la fundació de la Germandat de Jesús Natzarè i l'assistència dels HH.EE.CC (La Salle) s'inicia el segle XX, es tallen nous passos i la Setmana Santa de Tarragona obté fama i reconeixement, milers de forasters arribats principalment de Barcelona i províncies limítrofs, omplen els carrers de la ciutat en Setmanes Santes de profund arrelament, participació i sentiment. El 1928 es crea l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa i s'editen els primers fullets i cartells, i fins i tot s'engloba la Setmana Santa a les Festes de Primavera.

Així arribem fins 1936, en plena guerra civil la processó i en concret les agrupacions sofriran un espoli gairebé total. Els dies 21 i 22 de juliol de 1936 pràcticament va ser saquejat el seu patrimoni, es van cremar passos sencers, estris, altars, esglésies. Gairebé res es va escapar del foc a les fogueres que cremaven als carrers. El patrimoni de segles havia desaparegut, però de la mateixa manera que en altres avatars, l'esperit tarragoní va fer que una de les nostres tradicions més fondes resorgís de les seves cendres. Després de la guerra, la processó torna a sortir el 1939. A partir de 1940 se succeeixen els esforços per treure al carrer nous passos, i es creen fins a 5 noves germandats. És la Setmana Santa oficialista, però honradament arrelada en el poble.

S'assistirà entre 1950 i 1970 a la segona edat d'or, en la que es recupera el to solemne i el bon gust. Les germandats i gremis compten amb molta assistència i comença el costum d'editar fulletons per part de cada agrupació. I així fins els nostres dies, llevat d'un periode, 1975-1980, en que la celebració pateix una forta recessió. Però aquesta ja és una altra història, la contemporània, que pretenem abordar especialment en un capítol a banda que esperem poder oferir-vos aviat.

Si volguessim destacar, com a epíleg, que de totes les tradicions que té aquesta ciutat, probablement sigui la Setmana Santa la que més dificultats ha arrossegat al llarg de la història i, a la vegada, la que millor ha representat l'empenta i l'obstinació en la defensa de la nostra manera de ser i de viure i els nostres costums.